MFM | Martí Figueras Martínez

Aquesta és una finestra oberta al meu cap. Des d'allà s'hi escola la meva feina com a periodista i escriptor. Hi ha crítica teatral dels projectes escènics de més actualitat. També hi trobareu continguts radiofònics com entrevistes a grups de música o cròniques sobre festivals. I fins i tot hi ha espai per contes i altres històries. Benvinguts a MFM!

La festa de comiat de Madee a Barcelona

Alter ego folkie de Ramón Rodríguez

Ramón Rodríguez ja és un músic, un cantant, ben conegut. Ell és The New Raemon i ja porta una temporadeta que s’ha presentat com una de les propostes musicals de casa nostra que fa més patxoca i que més adeptes va recollint. Precisament ara està al caure el tercer disc com  The New Raemon. Es tracta de ‘Libre asociación’, i el podeu escoltar aquí i en podeu llegir una molt bona crítica aquí. És un bon disc, però que s’allunya del Raemon que s’havia donat a conèixer, aquell de tall més folkie. The New Raemon es reinventa. O no. Doncs no, ben bé. De fet torna als origens de tot. I els origens de tot estan a Madee.

Madee és una banda liderada pel propi Ramón Rodríguez, acompanyat de cinc músics, Adam Vives, Capi, Pep Masiques, Lluís Cots i Marc Prats. Que fa vora deu anys van voler iniciar una aventura musical a mig camí entre el hardcore, i el grunge, és a dir una cosa rockera molt contundent i molts cops fosca, alguns diuen que també ve del emo, però com que jo mai he sapigut exacatament com sona el emo em decanto més aviat pel que ja he dit. Soni com soni, a mi sempre Madee m’ha sonat de collons. De fet, amb el temps m’ha arribat més aquest grup que no el folk de The New Raemon. Qüestió d’emocions.

El cantant captat pel Hara Amorós

El perquè d’aquest post, a part de per recomanar Madee i el seu cantant, és per explicar les sensacions que vaig viure ahir durant el concert de Madee a l’Apolo, l’últim que feien a la ciutat abans de separar-se definitivament. Podreu endevinar que tot va anar molt bé i que vaig gaudir com un nan (o disfrutar como un enano per qui ho vulgui entendre). Haig d’admetre però que mai he acabat de penetrar del tot en la discogràfica dels Madeee, doncs principalment conec el fabulós ‘L’antàrtica’ i l’anterior, el ‘Orion’s Belt’. Els dos primers no els he catat encara. Però vaig tenir sort ja que la gran majoria dels temes eren dels dos discos citats.

Tot va començar amb precisament el tema homònim del ‘Orion’s Belt‘, una preciosa manera de començar el recital: des de baix, amb aquesta semi balada (si és que es pot dir que Madee tinguin balades vaja…), carregant l’ambient d’aquesta foscor pesada que genera la veu del cantant, però que poc a poc va pujant de to a mesura que les guitarres pujen escales per acabar en una comunió èpica que encongia el cor a més d’un aficionat allà assistent. Una preciosa manera de començar i en certa manera de resumir el so de Madee. Però Madee va ser molt més i millor que l’Orions. Acte seguit van atacar The wounded i els bioritmes van pujar encara més. Des d’allà ja es veia el magnífic treball de totes les guitarres, però sobresortia de la segona línia un so contundent i sec, la bateria del Cots. L’únic error, i que es repetiria al llarg del concert era l’escàs volum de les segones veus, d’aquells aaaaa que es repeteixen tant en aquesta cançó com en moltes altres, marca Madee. Però es clar, no tot pot sonar igual de bé que en el disc. Acte seguit una altra de l’Antàrtica, la curiosa I’m a green swimming pool. Llàstima no gaudir de la trompeta que sona en el disc. Però, de totes formes, fou memorable també.

Després l’Antàrctica, Fallen Heroes, Alnitak, la enèrgica Polonium, … i entre cançó i cançó poca xerrera en un principi, per, poc a poc, deixar-se anar amb bromes, dedicatòries, picades d’ull a algun fan, i fins i tot, la primera i última intervenció de Adam Vives (com es va encarregar de ressaltar el propi músic) en tota la història de Madee. La ocasió s’ho valia suposo. Ells se’ls veia bé, tranquils, sobris i fins i tot guasons, però la veritat és que semblava que estiguessin un pèl cansats o si més no descentrats puntualment. O potser sols va ser cosa del bateria, doncs en un parell o tres de cops no sabia com havia de començar la cançó. Però quan estàs en família i en una festa de comiat, deixes que aquestes coses passin amb naturalitat i t’ho prens a broma. I entre conya i pífia, grans cançons de rock fosc, pesat, tant ben fet i executat que més d’un perdut per allà podria pensar que aquesta gent no venen de Cabrils, sinó de Manchester, Londres, Boston, o qualsevol ciutat anglosaxona.

El concert avançava, la sensació era aquella de ‘per favor que no s’acabi que m’ho estic passant de por’, però el temps passava i s’aproximava inexorablament cap a un final marcat. Dos temes més va dir el Ramón. Van ser Mu i Mintaka (Mintaka és el nom d’una constel·lació; Mu, doncs és mu, no queda clar?), on els mig temps, on les línies més lentes es van alternar amb la ràbia característica en les veus i les guitarres del grup, i on Ramón Rodríguez intenta imprimir els aguts més forts de la nit (i on, si no recordo malament, va patinar un pelet). I pam! Ja està.

Madee: mira-te’ls aquí perquè en directe ja no podràs

Doncs no, que estem en la típica pausa perquè tots els fans allà reunits aclamem la sortida dels músics per adreçar els últims temes, les quatre últimes perles. Mentrestant guaito amb estupefacció i admiració la colla de fans que tinc davant, un grupet de prepubers amb palestins i amb serrells ordenadament rebels i que venen acompanyats de la germana gran i dels pares d’algun d’ells. Sembla que hagin vingut, crec, perquè la entesa (la germana gran) els hi obri els ulls en plan, mireu xavals quina música més bona que fan aquesta gent, això és bon rock i no la merda dels Tokio Hotel (el mal entès emo) que escolteu. Però més tard endevino que aquella curiosa congregació venen a veure el tiet, o el germà, un dels dos guitarres. I és que ja ho he deixat anar, el concert va ser una festa de comiat amb la família. D’altra banda, segur que aquells prepúbers van aprendre de ben segur una bona lliçó de música. I encara els hi van quedar els bisos.

Així la banda va tornar i va enfrontar la recta final amb uns quants cops de guitarra amb ‘Clumsy’ del ‘Secret Chamber‘, el segon treball de la banda, i després van tirar cap enrera un pas més per atacar ‘Impulsor’ del primer disc, ‘Songs from Cydonia‘. I després, per fí, el tema, el hit de la banda, Transference #2, un dels que més m’agraden.

Curiosament aquest tema, el més corejat i sabut per la parròquia, és probablement un dels que menys representarien del so Madee (no en va, fou l’únic tema emès a la MTV) i que més s’aproxima el que després ha estat The New Raemon. Fos com fos, la gran majoria estàvem encantats d’haver conegut Madee mentre repetiem la tonada, You know you now you know,…. I el final de festa va ser amb la primera transferència, ‘A lack of Bravery’, una altra mostra perfecte del so Madee, on es contempla la essència: inici tranquil, malencòlic amb una melodia trista, emocionant, amb un punt de cors i una veu que sembla que va relatant un conte, però que en un punt de la cançó gira per pujar cap a un camí més vigorós on la ràbia i la força es deixa notar en tots els instruments i en la veu del Ramón Rodríguez repetint Down ahead, down ahead, down aheadaixí tant llarg com va ser possible fins a l’èxtasi.

Però tots allà van sortir levitant. Madee aquella nit va recrear un gran concert, un regal pels seus fans, els de tota la vida i els que fa poc que sabem de la seva existència. Un concert d’altra forma made in BCore, aquesta discogràfica que sap treure coses tant ben parides com el Ramón Rodríguez, Standstill (bé, ara no són de BCore, però van començar allà), Joan Colomo, Nueva Vulcano o La Célula durmiente.

I així es va acabar tot. Em va saber greu no haver descobert Madee abans, però es clar no sempre es pot arribar a tot, i la veritat jo fa uns quants anys ni se m”hagués passat pel cap escoltar un grup com aquest. És el que es coneix com maduració?, ampliació d’horitzons musicals? Sigui com sigui, almenys no he arribat tant tard, doncs ja els he vist. Tanmateix, ara ens queda The New Raemon, que no és moco de pavo ni molt menys. Si en voleu saber alguna cosa més del Ramón Rodríguez, escolteu la entrevista a La Penya del Morro de ja fa any i mig gairebé arrel de la publicació de ‘La dimensión desconocida’.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 15/02/2011 by in Ràdio Desvern: La penya del Morro and tagged , , , , .
%d bloggers like this: